A Tarragona, el novembre ha avançat lentament. Els carrers es tornen més silenciosos, les oliveres ja sense olives dormen sota una llum que ja no escalfa, i el mar sembla respirar més a poc a poc. Als vespres, una boira suau cobreix el port i les primeres llums d’hivern comencen a reflectir-se als aparadors. És un temps de pausa, de mesurar el que ha passat i preparar el que vindrà. Fins i tot la natura sembla analitzar-se a si mateixa: observa, compara, detecta... com si fos un gran sensor que ajusta els seus propis paràmetres abans del fred. A la Margulis, també és temps d’observació. Després de dies d’exploració a 571-/9A, la nau ha instal·lat nous sensors per estudiar l’atmosfera del planeta. Però alguna cosa no quadra. Les dades fluctuen, els gràfics ballen, i les mesures de CO₂ no coincideixen entre els sistemes físics i químics. El que semblava una anomalia puntual s’està convertint en un misteri i problema persistent. Potser el planeta no és tan tranquil com semblava... o potser són els seus propis instruments els que estan començant a perdre el sentit del que és real. Però, com podem saber què és real quan les dades es contradiuen? Què vol dir, exactament, reconèixer una molècula? Com sap un sensor el que està veient...? Ho descobrirem plegats a… "Els ulls de la matèria: CO₂, sensors i reconeixement molecular". Avui busquem el Blau de Prússia amb la Dra. Gemma Aragay, coordinadora científica del grup del Prof. Pau Ballester i l’Esteban Valencia, investigador predoctoral del mateix grup de recerca. podcast recorded with enacast.com